La justícia no és igual per a tothom

| Miquel Buch

El món local torna a ser un cop més l’ase dels cops d’un sistema que no funciona. Aquesta setmana ha entrat a presó l’exalcalde de Santa Fe del Penedès, Marcel Surià, condemnat pel Tribunal Suprem a dos anys i tres mesos de presó per signar informes falsos de residència per a immigrants. Fa tres mesos el Govern espanyol li va denegar l’indult.

En Marcel Surià, com a alcalde que coneixia pam a pam la realitat del seu territori, era conscient d’un problema humanitari que afectava la seva localitat i a determinades persones. I la seva resposta només va ser una, la més lògica: ajudar i buscar solucions. Després –amb un total desconeixement per part seva- va descobrir-se que darrere d’aquests permisos s’amagava tota una organització fraudulenta. Per tant, i a tenor dels fets, només podem considerar al Marcel una víctima més d’aquesta trama, no un culpable com se l’ha presentat. No només no s’entén la negativa del Govern espanyol a acceptar l’indult, sinó tampoc la decisió del Fiscal de recórrer davant del Tribunal Suprem la condemna de dos anys de presó que, en no tenir antecedents penals, l’eximia d’ingressar a la presó.

No podem –i massa cops comença a repetir-se la mateixa situació- descarregar sobre determinades autoritats públiques les culpes d’uns problemes que no només els sobrepassen en mitjans personals, materials i econòmics, sinó que desborden de lluny les seves competències.

Es donaven força arguments perquè el Govern de Mariano Rajoy – no oblidem-ho, en funcions- concedís a Marcel Surià aquesta mesura. Primer, hi va haver penediment, després una màxima i lleial col·laboració amb la justícia per desarticular una organització mafiosa de tràfic de persones, no va rebre cap compensació econòmica –és a dir afany de lucre- i quan va ser conscient del dany va dimitir de les seves funcions d’alcalde. ¿Què més se li podia demanar? ¿Què més es pot adduir davant d’un govern perquè li fos atorgat l’indult?

La llei que regula l’indult a l’Estat espanyol va ser aprovada el 1870. Per tant, d’això ja en fa gairebé un segle i mig. La norma, contemplada com una mesura de gràcia, atorga al govern de torn discrecionalitat absoluta per a la seva concessió, que pot ser remissió total o parcial de la pena, amb uns criteris totalment ambigus i mancats d’absoluta equitat i proporcionalitat. És a dir, diposita en mans de l’Executiu uns privilegis que, en ple segle XXI, apareixen a ulls dels ciutadà con un dret atàvic i decimonònic. A més, el govern no està obligat a donar explicacions ni a justificar la seva concessió. Caldria, doncs, en la nostra societat i també en el món polític, un debat sobre com s’administra i delimita la concessió dels indults i quins requisits haurien de complir les persones beneficiades. Va sent hora d’aprovar una nova llei d’indults.

Cal recordar que des dels inicis de la democràcia, els diferents governs han concedit més de 17.600 indults, alguns d’ells força polèmics com els de Rafael Vera i José Barrionuevo, pel segrest del ciutadà francès Segundo Marey; a l’expresident de Cantàbria Juan Hormaechea, en dues ocasions, o més recentment a un kamikaze de València que va matar un altre ciutadà en un accident de cotxe. Per tipologia de delictes, els més concedits han estat per tràfic de drogues, robatoris, apropiacions indegudes, lesions i atemptats contra l’autoritat. Tots ells delictes que han produït perjudicis a terceres persones. No és el cas, ni molt menys, de l’excalde de Santa Fe del Penedès, en què ningú en va sortir perjudicat, ja que es va tractar d’un cas d’ajuda humanitària.

Els alcaldes i alcaldesses de Catalunya tenim clar que la nostra prioritat és intentar fer la nostra feina el millor possible, i això passa per oferir els millors serveis als nostres veïns i veïnes. No podem quedar impassibles davant les misèries que pateixen els qui ens envolten. La nostra fita és ajudar a millorar els nostres pobles i ciutats. No només embellint pedres o fent infraestructures, sinó escoltant, comprenent i buscant solucions per a totes aquelles persones que viuen als nostres municipis i ho passen malament. En Marcel no va fer res més que això. I per això ha anat a la presó. Tota una injustícia. Cal dir-ho alt i clar.