Alcalde de premià de mar

Parlem de Convergència

| Miquel Buch

És d’inconscients, fins i tot d’irresponsables, negar que gairebé tres dècades després del restabliment de la democràcia no cal fer seriosos replantejaments. Principalment a les institucions, però també a l’entorn d’elles, com per exemple als partits.

Si algú s’entesta a negar-ho, només cal que escolti la gent i s’adonarà que no se senten representats per la -em reitero- democràcia representativa. Estan insatisfets i exigeixen canvis. I aviat.

Segur que hi ha tantes propostes com tipografies hi ha en el processador de text que estic utilitzant. Totes seran bones? No ho sabem. Haurem de fer un procés i determinar-ho. Quines seran possibles, quines s’ajustaran a la nostra manera de ser i de fer, i quines altres tindran objectius no tan nobles. Segur que hi ha una via catalana per fer-ho; no sempre ens hem de fixar en altres països, sabem que Catalunya és pionera i capdavantera en molts àmbits, siguem-ho també en regeneració democràtica. Podem fer-ho.

Recentment se’ns ha fet una proposta sobre com escollir el secretari general del partit en el que milito. A través d’un procés de primàries -d’altra banda un tipus de procés molt de moda avui-. Estic absolutament convençut que enguany tenim reptes molt més importants al davant que el d’escollir el secretari general de Convergència. Per una banda, perquè ja vam escollir democràticament una direcció fa tot just 2 anys, al Congrés que vam celebrar a Reus. Però sobretot, perquè aquest 2014, ens hem compromès amb la llibertat del nostre país, i tenim una responsabilitat molt important a la que hem de destinar totes les nostres energies. Només cal que seguim el lideratge ferm i convençut que exerceix el president Mas.

Convergència, que és un moviment de persones que farà 40 anys aquest 2014, és una peça clau, tot i que no única, en el progrés nacional i social de Catalunya i no podem de cap manera sotmetre’ns a una operació només cosmètica quan el què se’ns demana és un canvi autèntic, una altra manera de fer política. Els temps requereixen recomençar-ho tot des de la base, entenent que està en joc la credibilitat de les institucions, però, també, de tots els que ens han precedit en aquest noble objectiu de transformar la realitat: això és el que és per a mi la política. No defujo el debat de la democratització dels partits, i del meu en particular, però canviar la manera d’escollir el nostre secretari general és un titular interessant, sí, però no una transformació de res.

Em sorprèn que algú vulgui fer el joc als grups mediàtics, partits i institucions que han jugat brut per fer-nos abandonar el procés per fer que Catalunya esdevingui el proper estat d’Europa. I per fer-ho, han estat disposats a mentir, a llançar falses acusacions sobre persones innocents i fins i tot disposats a manipular una campanya electoral. No ho oblidem, si us plau. No ho posem fàcil als adversaris.
No voldria acabar sense recordar aquella frase d’en Kennedy…. No et preguntis que pot fer Amèrica per a tu, pregunta’t que pots fer tu per Amèrica. Com deia, segur que no totes les propostes són bones, però cal impulsar noves mesures. A Premià de Mar hem treballat el Reglament de Govern Obert i Participació Ciutadana. Reglament, que penso que és innovador i sé que serveix de consulta per a molts ajuntaments d’arreu de l’Estat, fins i tot d’alguna Comunitat Autònoma. Reglament fruit d’un compromís i de força anys de feina, per enfortir la qualitat democràtica de la nostra vila. A l’ajuntament que tinc la sort de liderar, volem ser una administració amb les parets de vidre i amb les portes i les finestres ben obertes. Perquè hi entri l’aire, i corrin les idees que entre tots hem de fer créixer. Aquest és l’esperit amb el que treballo des que sóc regidor de Premià de Mar, i és amb el mateix esperit que afronto cada dia la meva militància dins la nostra organització política.

SÍ que hem de canviar moltes coses. SÍ que hem de ser millors. I SÍ que fóra bo que tots estiguem a l’alçada de les nostres responsabilitats.

 

Ara que fa dos anys

| Miquel Buch

No és la primera vegada que parlo del teatre l’Amistat en aquest espai. Recordo, el juny del 2010 i el febrer del 2011 que compartia amb vosaltres certes preocupacions per les dificultats i problemes que, com sabeu, durant l’execució de l’obra, van sorgir. Finalment, però, superats tots els obstacles, ara fa dos anys que l’equipament va reobrir les portes i la ciutat va poder disposar d’un teatre en condicions, un punt de trobada d’entitats i un centre emblemàtic per tots els premianencs i premianenques.

Però el fet de recordar aquesta efemèride no és perquè sí. El fet destacable, per mi, no és l’obra que es va fer, ni la inauguració, ni la inversió que es va finançar amb aportacions de moltes administracions i sense que el pressupost de l’ajuntament se’n ressentís.  Per mi -i per això avui m’ha vingut de gust recordar-ho- és el com, és el camí, és l’esperit de moltes i moltes persones, és la tossuderia, és l’enginy, és el consens (polític i social), és defensar el que creus, és la justícia.

M’atreviria a anomenar-ho “l’esperit de l’amistat”. Implicació de moltes persones i de l’entitat. Col·laboració i ganes de millorar. Neguits compartits. Suma d’esforços. Constància i perseverança de tots per vèncer les dificultats.

I el resultat tots el coneixeu. Dos anys d’activitats de tot tipus, de teatre, de música, de dansa, de cinema, per la gent gran, per la gent jove, pels infants. Un gran equipament amb una gran utilització. I el que és més important, un exemple de com podem créixer si tots plegats ens hi posem.