“Mancomunitat i Prat de la Riba: hereus del seu municipalisme”

| Miquel Buch

Fa 100 anys, el 6 d’abril de 1914, després de més de dos segles sense cap institució que representés els catalans d’ençà del Decret de Nova Planta, es va viure una de les èpoques més transcendents de la història de Catalunya, la creació de la Mancomunitat de Catalunya. La primera institució catalana que tenia per objectiu modernitzar el poble català i establir les bases del nou catalanisme polític.

Construir un país modern amb l’objectiu bàsic i principal d’assegurar els serveis a tots els ciutadans visquessin on visquessin. Aquest era l’ideal del president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Gràcies a la voluntat i la constància d’establir aliances entre les diferents formacions polítiques, va aconseguir una unitat d’acció política des de la diversitat ideològica per reclamar al Govern central una demanda històrica: la federació de les diputacions, la primera base d’una veritable estructura d’Estat.

Tot i no disposar de totes les competències per a prestar els serveis bàsics, Enric Prat de la Riba creia que tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya havien de viure en igualtat de condicions indiferentment del seu lloc de residència. Aquesta obsessió el va portar a pensar que no hi podia haver ni un sol ajuntament que no disposés dels serveis de policia, escola, biblioteca, telèfon i carretera.

Calia implantar una institució feta per donar resposta a les necessitats de la ciutadania. Una institució que anés més enllà de la fiscalització i recaptació dels impostos als ciutadans. Catalunya necessitava un organisme que treballés per oferir una política educativa de qualitat; que equiparés la política social del país a l’alçada de països europeus més desenvolupats que Espanya, que Catalunya esdevingués un país culte i potent, i sobretot, que tots els ciutadans tinguessin bones comunicacions. Al llarg dels anys, la Mancomunitat va assolir la fita aconseguint que més de 200 pobles deixessin d’estar aïllats, es construïssin més de 400 quilòmetres de camins, que el telèfon arribés a gairebé 400 municipis i que es creés la Biblioteca de Catalunya.

Cent anys després, els alcaldes i alcaldesses som hereus del seu municipalisme. Tenim presents els objectius i reptes de Prat de la Riba. Som conscients que el seu llegat ha estat clau per establir les bases del que és actualment el món municipal i de les funcions que desenvolupa. Els ajuntaments són la porta d’entrada de la ciutadania a l’administració. Som els canalitzadors de les seves demandes i, per això, ens hem bolcat a donar resposta a les seves necessitats i inquietuds. Uns electes locals que amb recursos limitats fem front a tota mena d’inclemències per assegurar que els veïns i veïnes puguin viure i disposar de tots els serveis necessaris amb la qualitat que els pertoca. Aquesta és la nostra raó de ser. No volem defugir d’aquesta responsabilitat que ens han confiat els ciutadans a través de les urnes.

Alcaldes i alcaldesses tenim clar que no deixarem perdre el llegat de Prat de la Riba per les imposicions fetes des dels despatxos de la capital de l’Estat. Unes imposicions fetes amb l’objectiu de recentralitzar i laminar els serveis que tants anys han costat d’aconseguir als ciutadans. Si la unió del catalanisme polític entorn d’una única institució, com va ser la Mancomunitat, semblava una quimera fa 100 anys, ara no ens arronsarem davant una llei. Els alcaldes i alcaldesses de Catalunya no volem demanar permís per prestar els serveis als ciutadans.

En el seu moment, Prat de la Riba tenia clar que treure competències i traspassar serveis que prestaven els ajuntaments a ple funcionament a l’Estat, només podria crear multitud de problemes. I que els servidors locals, els alcaldes i alcaldesses, eren qui millor coneixement tenien de les necessitats que la ciutadania reclamava.

Aquest valor afegit ens ha de fer veure que tenim un futur prometedor que ens ha de permetre seguir modernitzant pobles i ciutats. Els electes locals tenim l’objectiu de caminar plegats amb la ciutadania per assolir un millor benestar. Tal i com deia Prat de la Riba “tenir els ajuntaments és tenir també a Catalunya. Renovar la vida de les corporacions municipals, deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya”.

Quan els extrems es toquen

| Miquel Buch

En el darrer Ple de l’ajuntament de Premià de Mar del 24 de març es produí una fotografia insòlita com era la d’un regidor de Crida Premianenca-Poble Actiu aplaudint la intervenció d’un regidor del Partit Popular. De fet en les últimes dues sessions s’està produint una aliança estranya d’interessos i una coincidència creixent en el sentit de les votacions.

Les lleis de la física no ens permeten imaginar que els extrems més allunyats puguin coincidir. Però la utilització egoista de la política pot produir aquests efectes. En què coincideixen els extrems identificats com Partit Popular i Crida Premianenca a Premià de Mar? Deixant de banda que ambdues formacions polítiques estan formades per persones que tenen tots els drets i mereixen tots els respectes, fent un repàs de les propostes dels darrers 3 anys de mandat, crec que no hi ha res més que els relacioni.

Sóc dels que penso que la incoherència no és una bona manera de fer política. Crec que confon a la gent i en lloc de produir adhesions o simpatia vers qui actua així pot provocar més allunyament ciutadà.

Què ha provocat aquesta mena d’aliança entre aquests extrems? El Partit Popular de Premià, es troba en la solitud tant a Premià com a Catalunya; està fent una política qüestionada per amplis sectors econòmics i socials, amb una concepció de l’Espanya única que oblida i exclou als més febles i que, concretament, no escolta al clam del poble català per decidir el nostre futur.

Per altra banda, Crida Premianenca, que s’ha estrenat en l’àmbit municipal en aquest mandat, no va més enllà del discurs pseudoalternatiu d’insubmissió i desobediència, impossible d’aplicar en una administració pública pels greus perjudicis que podrien patir els ciutadans de Premià de Mar.

Quan va ser el punt culminat d’aquesta aliança? En el Ple que havia d’aprovar les modificacions que havien de permetre l’ajuntament fer inversions necessàries pel poble. Van votar en contra d’invertir en els projectes ja decidits el mes de novembre, entre d’altres, obres tant necessàries com per exemple:
• Asfaltat de carrers
• Millorar els serveis de la part més antiga del poble
• Millorar la seguretat i confortabilitat en espais esportius
• Millora del clavegueram
• Donar més seguretat a la sortida de l’estació de ferrocarril
• Realitzar una nau per a les brigades i un magatzem pel diferent material del municipi.

Però, quin era l’argument principal?: “No ens han deixat participar en el procés de decisió d’aquestes inversions”. Sorprèn aquest argument, quan tot just fa 4 mesos es va decidir, amb la participació i debat necessaris, el rumb marcat per a les necessitats de Premià. Propostes d’uns i altres van ser debatudes. L’equip de govern va agrair i acceptar moltíssimes de les propostes fetes des de l’oposició, i a dia d’avui algunes ja s’estan realitzant.

Així doncs, si el govern no ha canviat el rumb i la majoria de propostes d’altres grups municipals s’estan executant, la reflexió és una altra.

Dos grups tan oposats com Crida Premianenca i el Partit Popular són capaços d’aparcar les seves notables diferències per unir-se contra el govern i, en canvi, no són capaços d’aparcar les diferències amb el govern per acordar unes inversions necessàries pel poble.

En qui pensaven quan van prendre aquestes decisions?

En el poble o en els seus partits?

Si la majoria de propostes d’aquests partits per al pressupost van ser acceptades pel govern i estan contemplades per realitzar aquest any, quin és el motiu per negar-se ara?

El nostre municipi no necessita ser asfaltat? O que es vagin millorant els serveis (clavegueram, aigua, enllumenat públic…)? Se’n poden fer unes altres amb els condicionants dins de les lleis que des de Madrid imposen als Ajuntaments? O és que no tenien propostes alternatives?

Sospito que en realitat estaven pensant més en els seus interessos de partit que no pas en els interessos del poble.

Espero que això no sigui l’inici d’una campanya d’assetjament al govern municipal de Premià a qualsevol preu, buscant aliats anti naturals per crear crispació i confusió a Premià.

I per acabar, desitjo, que de la mateixa manera que Convergència i Unió i el PSC vam saber deixar de banda els interessos partidistes per treballar plegats pel bé del municipi i la seva gent, els partits de l’oposició entenguin, que els d’ara són temps d’entesa i d’agrupar esforços perquè les amenaces i riscs que tenim són molts.